1. |
||||
Moixa mixeta, et xiula el Xaloc.
Deixa, xiqueta, a poc a poc, a poc a poc.
Mans de moixaines i feixos de boix,
Bes de xarrup i de xocolata.
Et xiuxiuejaven les ones del mar,
Quantes xinxines sonen al teu pas?
Tot és xop de nit al teu voltant,
Per la xemeneia la son t'ha trobat.
|
||||
2. |
||||
Had I the heavens embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark clothes
Of night and light and the half-light.
I would spread the cloths under your feet:
But I, beeing poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.
|
||||
3. |
a la nit
03:06
|
|||
A la nit m'assec a prop de la finestra entreoberta.
Estiro els dits fins que es xopen de fosca,
I n'agafo un trosset.
Deso aquest trosset de nit amb els altres,
Els de cada dia, els de cada nit.
Són com petits tresors,
Bocins de cristalls de colors,
Col.lecció de petxines de la platja.
Tot passa a la nit,
Perquè tanco els ulls i de sobte
M'enredo en els teus cabells,
I tinc el teu alè a tocar de la meva boca.
|
||||
4. |
embarbussament
03:51
|
|||
Ets el desordre de les petites peces que em conformen.
Feia temps que ho esperava, les nits blanques, tot era tan clar.
Però arribes i les lletres es barregen,
Com un embarbussament en el meu nom.
Així.
Camines i camino i cada cop és més difícil explicar-te
Que se m'enreden les paraules, embolic de fils i randes respirar.
És que se'ns han esborrat les coordenades?
De cop i volta tot és tan estrany.
Aquí.
|
||||
5. |
de lluny
03:12
|
|||
De lluny, de lluny, el veig tan lluny.
El miro amb ulls, amb els únics ulls que tinc.
Ell és lleuger, ingràvid, impàvid, serè.
Planeja en cercles tan fàcilment.
Cau com ho fan les fulles,
A poc a poc, les bressola el vent.
I jo mirant, nua a través del mirall.
Ell tant alt, jo sense alè, sense poder respirar.
Olors, colors, tot el que hem vist els dos.
Carrers, bars i ciutats.
Encara tremola el fum ataronjat
Que de nit, totes les nits, ens abrigava.
Però ell cau com ho fan les fulles,
A poc a poc, les bressola el vent.
I jo mirant, nua a través del mirall.
Ell tant alt, jo sense alè, sense poder respirar.
|
||||
6. |
cauen
04:03
|
|||
Cauen gotes de pluja.
Llisquen per la finestra entelada.
I no em deixen
Veure el paisatge.
Jo vull mullar-me
A fora i beure’m l’aigua,
I olorar-la.
Perquè fa masses nits
Que no s’hi escola el vent, o el sol,
O la pluja.
Aquí no hi ha cap escletxa.
|
||||
7. |
||||
De vegades caminar és difícil,
I no sempre creixen flors en els camins.
De vegades esperem el somriure de la sort,
Però ella s’amaga, però ella se’ns escapa
I no es mostra.
Pensem que hem pujat tan amunt,
Comptant els arbres,
Acaronant les pedres i demanant desitjos a totes les estrelles.
Però la sort és una dama, no sempre ve quan li demanen.
I ella s’amaga, i ella se’ns escapa
I no es mostra.
De vegades, però,
De vegades és una sort.
És l’única fortuna
Sortir i abraçar el sol.
I beure’ns la lluna.
|
||||
8. |
dicen
04:15
|
|||
Dicen que el tiempo es infinito,
Que todo el espacio se queda pequeño.
Que las noches se confunden con los días y los días con las noches,
En un ilógico transcurrir del tiempo.
Dicen que es preciso emborracharse
Del vino y de los hechos para no quedar perplejo.
Pues es difícil que todo vuelva a su lugar y estar sereno,
En esta exaltada claridad,
En este miedo.
Qué voy a hacer si te marchas.
Es tan imposible volver.
Somos como hojas que caen al suelo,
Que irremediablemente el viento hace danzar.
|
||||
9. |
chica de ojos negros
02:44
|
|||
La ve pasar,
De lunares el vestido,
Los collares enredados y con todos sus rizos.
Va deprisa, distraída,
Bajo el sol del mediodía
Va cantando melodías.
¿A dónde vas?
Le pregunta despacio.
Yo te veo desde lejos,
Llevas flores en tus brazos pero están tristes tus ojos negros,
Cristalinos, hasta el mar por tu carita se deslizaron las lágrimas Aunque tú no me lo digas.
Que me sé todas tus penas, las conozco ya de antiguo,
Pues el fondo de tus ojos las rebelan.
Anda ven, vente conmigo,
Ven aquí niña morena,
Que en la palma de mis manos hay un mundo que te espera.
La ve pasar,
Con las flores en los brazos,
Ya no vuela su vestido y se aleja por donde vino.
Él la mira, la contempla,
Porque ahora, ojitos negros,
Ahora sus ojos brillan.
|
||||
10. |
ocells que marxen lluny
02:14
|
|||
Mirava les tardes des d’aquí.
Sabia que l’aire és fresc, més suau lluny de les teulades
Blaves,
Petits bocins de la gebrada.
Somiava amb un sol groc d’estiu.
Escoltava el vell brogit de
Les ales que el vent retallen.
Ocells que marxen lluny.
|
joana de diego Barcelona, Spain
Joana de Diego es cantante y autora. Compone sus propias canciones que parten del folk y la música acústica, con influencias
jazzísticas, mediterráneas y de otras músicas. Su trabajo es intimista, personal y diferente.
Como cantautora tiene publicados dos discos, Lluny de les teulades (Sota la Palmera, 2013) y Timbla (Satélite K 2018). Este último es un pequeño homenaje a su madre, Elba Picó.
... more
Streaming and Download help
If you like joana de diego, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp